Copy
No ho veus bé? consulta la versió online

 

Butlletí 14.12.15

Fundació l'Alternativa


Seguim amb la campanya electoral. Sabem que ens hi juguem molt en tots els àmbits. Podeu seguir i participar en la darrera setmana en aquests enllaços 


CIMERA DEL CLIMA DE PARÍS

Malgrat les felicitacions i "copets" d'esquena dels representants dels països que hi han participat per l'acord a què han arribat, sabem que al carrer molta gent estava mobilitzada per denunciar que aquest acord no és el que la Terra i la humanitat que hi habita necessita. Com diu Raül Valls, Patró de la Fundació, en un article que adjuntem, "és en aquest sentit que parlar d'èxit o fracàs esdevé absurd. París és una nova derrota per la majoria de la humanitat, sobre tot per aquells que formen la part més pobre i vulnerable. Qui guanya? D’entrada les grans multinacionals del sector de les fòssils i evidentment les oligarquies dels països productors, però darrera la resta de burgesies mundials, deutores i beneficiaries d’aquest model socioeconòmic destructiu.  Tota la maquinaria que impulsa la societat capitalista s’alimenta de petroli".
En primer lloc us recomanem la lectura del diari Público perquè fa un resum del què significa aquest acord d'una manera molt planera.

També el d'Ignacio Ramonet a Le Monde Diplomatique que situa els reptes de la cimera.
Un cop teniu una visió global, us recomanem un article de Sílvia Ribeiro  del grup ETC (Acció sobre Erosió, Tecnologia i concentració) publicat a La Jornada
Un altre d'Ecologistes en acció
Un darrer, publicat a Rebelion


I per acabar, la valoració de Raül Valls.

Cimera del Clima a París: res de nou sota el sol.

Utilitzar el terme decepció per l’acord de París demostraria una gran dosis d’ingenuïtat. La Cimera ha esdevingut el que es podia esperar: una nova mascarada on els governs del món, certament ara ja tots, mostren la seva suposada preocupació pels efectes de 150 anys de desenvolupament basat en les energies fòssils . No és aquí el lloc per fer una valoració d’aquest segle i mig, però una dada ho diu tot: des de 1850 la humanitat ha passat dels 1500 milions als actuals 7000. Sens dubte una energia abundant i barata com el petroli ha tingut alguna cosa veure amb aquesta progressió extraordinària. Els trenta magnífics (1945-75) van posar la cirera al pastís del creixement econòmic al temps que iniciaven unes dècades de crisis i incerteses . La revolució industrial al temps que ha suposat un espectacular progrés de la tècnica i la ciència acompanyat d’una prolongació miraculosa de la vida humana, també ha estat un gran experiment on tot el planeta ha esdevingut la proveta d’assaig. Avui aquest experiment comença a ser molt més que un problema. Les seves conseqüències sobre el planeta son imprevisibles, però la més que probable pujada del mar amenaça zones costeres molt fèrtils, i el que és pitjor, cada cop tenim més boques per alimentar.

És en aquest sentit que parlar d’èxit o fracàs esdevé absurd. París és una nova derrota per la majoria de la humanitat, sobretot per aquells que formen la part més pobre i vulnerable. Qui guanya? D’entrada les grans multinacionals del sector de les fòssils i evidentment les oligarquies dels països productors, però darrera la resta de burgesies mundials, deutores i beneficiaries d’aquest model socioeconòmic destructiu. Tota la maquinària que impulsa la societat capitalista s’alimenta de petroli. Sense aquest recurs energètic la maquinaria perdria embranzida i l’amenaça de col·lapse seria molt més que una possibilitat. Si l’ètica protestant li va donar al capitalisme la seva cobertura moral, el petroli li va donar l’energia per esdevenir una força geològica amb capacitat de transformar el planeta com cap sistema anterior havia aconseguit. Però aquesta transformació ha trencat els equilibris ecològics i amenaça ara als mateixos transformadors. Com ens recordava Jorge Riechmann parafrasejant Adorno: “Qui vulgui parlar d’ecologia ho haurà de fer tant sí com no de capitalisme”.

Per tot plegat no podíem esperar d’aquesta cimera cap resultat seriós (1). Cap estadista ha anat a París a prendre acords per aturar l’escalfament. El viatge els hi ha servit per fer-se la foto i aparèixer davant les seves opinions públiques com dirigents responsables i preocupats. També ha servit per vetllar pels negocis i interessos de les seves empreses. I si us plau que ningú vulgui confondre’ls amb els dels seus respectius pobles. El problema fonamental és el model de desenvolupament del capitalisme (que malauradament va ser temps era temps copiat pel socialisme). No hi ha cap intenció d’abandonar-lo i sense això qualsevol acord és pura retòrica per fer passar el temps. Lestablishment mundial, que des dels estats competeix de manera ferotge i que fa la guerra en defensa dels seus interessos té molt clar que res ha de canviar sota el sol. Quin significat té el 2050 o el 2100 per aquells que no veuen més enllà dels seus balanços anuals. Poca importància té si estan convençuts o no de la certesa de les previsions científiques. Com a molt cal seguir anestesiant a una opinió pública certament (i en això rau l’esperança), cada cop més preocupada pel medi ambient i per les conseqüències sobre el medi ambient i la salut de les dinàmiques cada cop més embogides i irracionals que la majoria de dirigents de la classe dominant insisteixen en anomenar “progrés” (2). Per tant calia trobar-se i fer un bon simulacre; de debo, poden pretendre en pocs dies trobar solucions per uns impactes producte d’anys de crema indiscriminada de petroli? I poca broma amb això, ja que en 150 anys hem cremat allò que es va fixa a l’escorça terrestre durant milions. Escrivim uns compromisos genèrics, no vinculants, sense cap mecanisme de control i absolutament voluntaris. Inventem un llenguatge que permeti comunicar-ho i llavors parlem d’”estratègies de mitigació”, “plans d’adaptació” i d’altres formules que no ens comprometen. Tot plegat res que pugui posar límits al negoci i a l’acumulació de capital en poques mans. I amb això ens podem anar a casa tranquils. Pervers.

Cal que ho tinguem clar: no hi ha possible situació d’equilibri ecològic que ens permeti fer la pau amb el planeta sense superar el capitalisme(3) i renunciar a les lògiques que confonen progrés amb el simple “creixement econòmic”. Tampoc podem creure els cants de sirena que busquen la solució en el desenvolupament tecnològic que afavoreixi l’eficiència energètica. La realitat és que malgrat que els nostres enginys han estat cada cop més eficients, el seu consum massiu ha cancel·lat qualsevol avantatge que aquesta dones. No es tracta només d’augmentar l’eficiència, es tracta d’organitzar la societat i la vida quotidiana de manera que tant l’energia com els recursos naturals que utilitzem entrin dins un cicle tancat d’ús/ reposició.

Per acabar. Fa pocs dies tornàvem a rebre noticies preocupants sobre l’entusiasme i les expectatives que entre els grans poders econòmics mundials despertava la més que segura obertura de la “ruta del nord”. És obvi, el desglaç de l’Àrtic, quelcom que els científics i el moviment ecologista veu com una tragèdia mundial, és entès per les grans multinacionals com una oportunitat de negoci: una via transitable per les costes del nord d’Amèrica, Europa i Àsia. I per altra banda, i el que és més paradoxalment pervers, el desglaç total de l’Àrtic pot facilitar l’explotació dels recursos de petroli i gas actualment barrats per una gruixuda escorça de glaç (4) Més petroli, més negoci, més combustible per un capitalisme que veu com les reserves s’esgoten i que sap que aquesta és la droga que necessita per continuar la seva carrera embogida de beneficis i poder.

Walter Benjamín comentant i corregint Marx deia el següent: “Marx diu que les revolucions són les locomotores de la història. Però potser les coses siguin diferents. Potser les revolucions siguin la forma en què la humanitat, que viatja en aquell tren, acciona el fre d’emergència” (5)

Aquesta revolució, necessària, urgent per les grans majories socials, no ha passat per París. Som nosaltres les forces de la transformació social que l' hem d’organitzar. Fem-ho aviat perquè el temps no corre ja a favor de la Humanitat.

  1. Veig interessant seguir l’anàlisi d’Antonio Cerillo a La Vanguardia. Algú gens sospitós de “radicalisme” ecologista. http://www.lavanguardia.com/natural/clima/20151212/30753432839/varapalo-de-los-cientificos-al-documento-de-paris.html

  2. A Catalunya hem viscut des de fa anys escoltant la coneguda formula del “dèficit d’infraestructures”. Malgrat la quantitat d’obra pública duta a terme i el tsunami urbanitzador viscut la dreta catalana segueix reclamant més recursos per continuar amb el que sens dubte ha estat l’aportació catalana a la crisis ecològica http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/politica/mas-critica-deficit-infraestructures-catalunya-inauguracio-ave-2289039

  3. En aquest sentit és especialment recomenable el treball de Daniel Tanuro, “El imposible capitalismo verde” http://www.laovejaroja.es/tanuro.htm

  4. http://www.larazon.es/opinion/tribuna/la-fiebre-petrolera-del-artico-YH1292054#.Ttt1LisswmrH4Kh

  5. Veure, Tesis sobre la historia y otros fragmentos, Contrahistorias, México, 2005, edición de Bolívar Echeverría. 



Però a nivell mundial es belluguen moltes coses, tantes, que es fa difícil fer-ne un seguiment aprofundit.Sobre les eleccions a Venezuela, un article interessant d'Atílio Boron,  politòleg i sociòleg argentí.

I el món segueix ple de vida i de lluites que no oblidem: Eleccions a França,Palestina, Sáhara, les conseqüències de l'atemptat a l'Afganistan...

 








 

 

 

 
 






 


 



 


 


 







 

 

 

 

 


 

 

 

 




 

 

 
 
 
 

 

 

Facebook
Facebook
Twitter
Twitter
Web
Web
Donar-se de baixa del butlletí

Email Marketing Powered by Mailchimp